El paisatge de l’Alta Segarra és ple de sorpreses, de secrets enterrats en els quilòmetres de galeries mineres que hi han deixat els més de 150 anys d’explotació del carbó, una activitat no prou reconeguda que va obrir la porta a la industrialització, potenciant al mateix temps el comerç i millorant les comunicacions amb l’arribada del ferrocarril i la construcció de camins i carreteres.
Unes mines que no han destacat per la qualitat dels seus lignits, però que han esdevingut clau en èpoques d’escassetat d’energia, en què l’augment de la demanda ha propiciat que el carbó segarrenc es convertís en un producte valorat. Entre mines subterrànies i a cel obert se’n van arribar a comptabilitzar més de 250.
Una explotació que durant dècades ha comportat la mobilització de múltiples persones, i l’arribada d’altres tantes, atretes per l’oferta laboral, així com la proliferació d’indústries paral·leles que han buscat el benefici de la proximitat de l’energia, com les fàbriques de ciment o de ceràmica, dues altres indústries associades a la comarca.
Amb el tancament de la darrera mina, el 1994, la tradició minera de la conca queda completament silenciada.
En un exercici per recuperar la memòria vinculada a la mineria, la Mancomunitat de l’Alta Segarra aposta per la recuperació del llegat de més de 150 anys d’activitat minera, una realitat que ha deixat a la zona un pòsit patrimonial no només paisatgístic i arqueològic, sinó també social i d’identitat.
Aquesta és la porta al record d’una zona minera que, geològicament parlant, apareix a totes les publicacions tècniques d’abast europeu, la més antiga si parlem de concessions mineres, i la més extensament explotada.
“A Sant Martí, al carrer de casa, avui hi viuen 6 persones. Llavors potser n’hi vivien 60. En llocs que no es podia que fos un pis hi vivien tres famílies. En aquell temps devia passar dels 500 habitants de llarg. Al col·legi érem més de 60 alumnes, dels més grans als més menuts. Les mines funcionaven, es treia molt carbó, hi havia moltíssimes mines. Hi havia mines que havien obert i havien tancat sense poder haver tret gens de carbó. El tren carregava carbó a Sant Martí també. (…) Després el poble va perdre tots els serveis. Si mires propagandes velles de la festa major veus el munt de botigues que hi havia al poble. A cada porta venien una cosa o altra, l’un vi, l’altre cordills, ciris… Hi havia hagut tres carnisseries, avui cap, cinc bars, avui un i a estones. A Sant Martí s’ha perdut moltíssima cosa però hi ha molta tranquil·litat”.
— Pere Grau
“Si te gusta el trabajo rindes mucho y te cansas poco. Los años que estaba en la mina sí que me cansaba, però lo hacía a gusto. Si tubiera que repetir volvería a repetir en la mina. En invierno y verano, pasabas 50 metros pa’dentro y siempre estabas a la misma temperatura. A veces salíamos y había nevado y estaba todo blanco”.
— Jose Fuentes Sergio
“Estar a la mina no m’havia fet mai cap por. De molt petits, 5, 6, 7 anys, a Sant Martí de mines n’hi havien moltes i el que fèiem era voltar per aquí, voltar per allà, i entrar dins les mines que estaven parades. Avui veus el perill que corríem, però en aquells moments, sense por cap dintre, i miràvem i remenàvem”.
— Pere Grau
“Cuando llevas tiempo te gusta. Me gustaba trabajar a la mina. En 1969 y 1970 las cosas se habían arreglado bastante, el tiempo atrás miséria y miséria.
¡Y porque no! Si me ganara bien la vida me volvería a meter a trabajar a la mina”.
— Juan de la Torre