El sistema d’explotació de les mines de carbó catalanes no varia en excés des de l’aprovació de les Lleis de Mines de 1825 i 1849, legislació que marcarà la trajectòria d’un segle i mig d’activitat minera a l’Alta Segarra, unes mines que van destacar per la poca tecnificació dels seus mecanismes d’extracció.

Amb la creació de l’expectativa minera, l’arribada del ferrocarril i la febre de la industrialització, van ser molts els qui van abocar-se a la compra de concessions, que principalment servirien per a lucre i especulació.

L’arribada del tren és un punt d’inflexió en l’activitat entorn el jaciment carboner calafí; a partir de 1860, les petites companyies carboneres esdevenen societat industrials que multipliquen prospeccions i acaparen concessions.

Entre els promotors inicials, van gestar-se societats que, amb múltiples canvis arribarien a les darreres dècades de l’explotació, com la Unió Minera, però també petits emprenedors i empresaris locals que comercien, com a bons segarrencs, amb les concessions, comprant-ne, venent-ne i explotant-ne, com els darreres petits empresaris que clouran la trajectòria centenària del carbó local.

Una gran part de les 251 mines que es van arribar a registrar, 232 d’elles amb nom femení, acaben en mans de les grans societats carboníferes, que van evolucionant o desapareixent en base a fusions i associacions mercantils, en un doble escenari on, segons les èpoques, trobem o bé grans empreses explotadores o bé petites societat d’àmbit més local.

Escriptura Societat Minera (Font: TodoColeccion.net)

“Había varias minas abiertas. La Unión Minera tenia tres. El Biosca tenia, me parece, aquí encima de Sant Martí una, y otra que abrió enfrente de la otra. El Saboner de Igualda, que tenia una mina en Sant Martí habia una mina con motor y todo. Esta no la he visto yo funcionando. Yo trabajaba mas pa arriba. Pasado la estación de Sant Martín, allí también tenia le Biosca una mina”.

— Juan de la Torre

“El Biosca llogava gent a la mina o al ciment. Hi havia gent que hi feia la mili. Tant se li feia que aquella persona fos a la mina o al ciment, tot era de la mateixa empresa”.

— Pere Grau

“La mina del de Maià, tenien i encara tenen la fabrica de cement rapid es cou amb carbó i el feien servim per això.
Després a aquesta del Silver aquí sobre que ara hi ha l’avocador, que era del Biosca, que deu ni do!”

— Rogelio García Mañas


Les mines i la seva explotació són un clar condicionant, no només de l’activitat econòmica, sinó també de l’evolució social i demogràfica de l’Alta Segarra. Les mines afavoreixen l’arribada de treballadors als municipis amb explotacions actives, una població diversa que, en els primers temps, té un origen més rural, i que acaba complementant la immigració espanyola posterior a la Guerra Civil; famílies senceres provinents principalment del sud d’Espanya.

Una població oscil·lant en funció dels pics de producció i que afecta no només mines, sinó també bòbiles i indústries de ciment i d’altres afins a la construcció que amb els anys acabaran formant part de l’activitat industrial local.

El miner, generalment nouvingut però també local, vist com a foraster, és associat a una persona pobra, bruta, que ocupa un lloc de treball poc valorat i a qui no es reconeix prou la duresa del treball.

A l’interior de la mina, la foscor, l’olor, la temperatura i el risc es combaten amb valentia i per necessitat, si bé, temps a venir, es defineix també un nou model de miner – el miner militar – que hi viurà amb unes condicions marcades pel règim franquista.

El del miner però, és un treball llaminer, considerat ben pagat i que assegura una bona i prematura jubilació. A pesar de la rudesa de la seva feina, els miners han estat injustament valorats des de l’òptica del color de la seva feina, i és de justícia buscar un record, especialment per aquells qui van deixar la vida o la salut a sota terra, esperant que, algun dia, un memorial pugui reconèixer-los.

Plantilla de miners (Arxiu de l’Ajuntament de Calaf)
Plantilla de miners (Arxiu de l’Ajuntament de Calaf)

“Yo empecé en la mina que me daba miedo hasta acercarme a la boca de la mina. Cuando vine aquí a Cataluña me puse en la serradora, la empresa que tenía la mina (…) Me dice el encargao: Antonio, ¿quieres entrar a dentro a llenar vagonetas de carbón? Te las pagaré a 2 ptas. por vagoneta. Si llenaba 25 vagonetas al día, eran 50 ptas., que era dinero, eh!. Y a llenar vagonetas! estuve un par de años. Al par de años yo vi que los picadores ganaban más, y mi tío dice, tienes que dejar las vagonetas y ponerte de picador. Au, vente conmigo (…) Y en el 62 me pusieron de encargao”.

— Antonio Cabello

“Una mica abans que ell (l’Antonio Cabello) es jubilés va arribar gent de Berga, que ja havien tancat, i volien acabar el temps a la mina. Va baixar bastanta gent de Berga i va haver-hi un temps en que es feien dos torns, un de matí i un de tarda, i es treia moltíssim carbó. Fins que ens van fer parar”.

— Pere Grau

“Yo llegué con 20 años. Corrimos por todas las empresas, y la Unión Minera nos dió trabajo”.

— Juan de la Torre

“Me llamo José Fuentes y soy nacido en el 1951 en Almeria. Vine aquí con 15 años y he trabajado en varios sitios, y uno donde los que más he trabajado es la mina. Es donde más he trabajado y donde más me ha gustado. De Almería vine al Berguedá a cortar pinos al monte. Después fui a la mili y volviendo de la mili ya me metí en la mina. Ahora hace 42 años. (…). Aquí, trabajava destrás de Dustfort”.

— Jose Fuentes Sergio

“Vaig anar a treballar a la mina de casualitat, perquè la volien electrificar. En el moment d’electrificar-la és quan vaig tenir l’opció de treballar-hi”.

— Pere Grau

“Vaig treballar a la mina quatre anys. Hi vaig fer la mili. La meva mina era la Matilde. En acabar la mili, vaig marxar de la mina i em vaig dedicar a d’altres canteres i altres puestos, d’empreses d’aquestes. Però allà dintre m’hi vaig sentir molt bé i encara hi tornaria si pogués. La vida és aixins, hem d’anant-se adaptant al que bonament podem. Ens vam enterrar, ens van desenterrar… N’hem vistes de negres”.

— Joan Graells

“Ens n’enteràvem per la gent del poble (Cervera), perquè aquí hi havia molta gent que hi va anar, molts nois que hi van anar i d’altres que no, perquè van anar pagant, i aquestos los van portar a l’Àfrica después, perquè hi va haver una revisió i los van trobar i van dir que no. (…) De la meva quinta, d’aquí Cervera érem 6 ó 7, … la meva quinta va ser la primera que hi vam anar d’aquí Cervera, el 45”.

— Jaume Armengol Llorens

“Depèn de les mines, déu n’hi dó la gent que hi treballava! Hasta 15 o 20 persones o 30, si hi havia moments que era bastanta gent. D’aquí n’hi havia algun, clar que n’hi havia d’aquí. Però la majoria venien de fora”.

— Rogelio García Mañas


Fruit de documents i testimonis, observem les dures condicions de treball a les quals s’han sotmès els miners… una visió que s’accentua si es contraposa als beneficis que obtenien les grans empreses explotadores. Una explotació estructurada jeràrquicament, si bé les reduïdes dimensions de les mines també la limiten.

Les petites mines del pobles de la plana calafina solen organitzar-se sota el control d’un únic encarregat, que supervisat per l’enginyer de mines, organitza el treball d’un més o menys nombrós grup de miners: els picadors, al capdavant de l’explotació, arrencant i destriant el mineral del tapàs (argila); els vagoners, qui aboquen els cabassos i dipositen el carbó a les vagonetes, i cablestant, en altre temps conductor a sang – humana o animal – de les vagonetes, responsable de la sortida del mineral fins a l’exterior.

Apilat a l’exterior, el carbó és a punt per carregar, o bé en tramways (vagonetes), carros o, més modernament, camions que l’aproparan al seu destí final.

Miners davant la mina (Arxiu de l’Ajuntament de Calaf)

“A la mina, a dins, la nostra feina era escombrero, hi ha escombreros i picadors; els picadors eren els que arrencaven el carbó i ens el donaven a nosaltres, el carregaven en uns carretons pitits perquè los avançaments, les explotacions eren baixes.

Hi havie els piquets de fusta  que aguantaven el techo, n’hi anaven posant-hi piquets i llavorens posaven el tapàs que el posaven de retac, per aguantar el techo.

Llavorens tréiem nosaltres la vagoneta cap al terrer, o cap al cobert, si era carbó cap al cobert, i si era terra cap al terrer. La tria la feia el picador, ja tenien uns carretonets pitits ho posaven allí i cap dins, i llavorens d’allí, pam el tiraven cap a la vagoneta una mica més gran.

Els bons, el tapàs que en deien, que era una espècie de terra fluixa, hi posaven el tapàs de retac, retac és el que dixaven a les vores, i només dixaven un passillo per passar els carretons o la vagoneta.

Llavons es portave fora, ens posàvem una placa, una xapeta amb el número nostre, perquè anàvem a destajo, i és claro, quan arribava la vagoneta quan sortia de la mina començaven, de qui era, de fulano de tal, vale, i apuntaven i al cap de la setmana pues veien quin havia treballat, quantes vagonetes treies de carbó o de tapàs. Era el control que portaven ells”.

— Jaume Armengol Llorens

“Erem 3 picadors amb els vagoners, que anàvem fent galeries, el del cablestant, que baixava i tirava els vagons i el encarregat. 7 o 8.

El cablestant és l’home que està fora de la mina, que treia els vagons que s’enganxaven a baix. I quan arribaven dalt, els buidava i els tornava a baixar avall. Se’n cuidava d’això. El vagoner omplia el vagó. I el picador diguéssim feia la pega (dinamita) i triava el carbó. El carregava al cabàs i el vagoner l’arrossegava fins el vagó, carregava i au. Era la feina més puta aquesta. Primer vaig fer això, després vaig fer de picador, però…”.

— Rogelio García Mañas

“Es feien uns piquets segons la mida de l’alçada, uns aixins (a l’alçada de genoll assegut) uns altres aixins (a l’alçada del cap assegut) i en els avançaments llavons es posaven els altres a sobre, un a radere l’altre perquè aguantés fort. (…) Això no ho féiem nosaltres, els piquets els posaven els picadors, amb les maces, i apuntalaven i els feien entrar a pressió perquè, ben apretat i als avançaments pues hi havia el picador que feia els avançaments que foradava el primer, i aquest també posava els piquets més alts que poguessis passar, i l’animal també, no ens calia aplanar”.

— Jaume Armengol Llorens

“(Els piquets/puntals) De fusta de pi de boscos de per aquí. Llavors en tallaven molts. Un tronc. Llavorens les tallaves a la mida. De la galeria principal o de l’explotació. A la galeria sí que el tronc, la part gruixuda es ficava a dalt. Féiem un encaix per ficar el travesser i l’altra punta igual i anaves fent així. I entremig posava algunes fustes”.

— Rogelio García Mañas

“Moltes vegades, si hi havia feina a fora, ens feien anar a Sant Martí a carregar vagons de carbó. Amb un camión baixaven carbó cap baix a l’estació, el tiraven a terra, i nosaltres carregàvem el vagó, 20 tonelades o 10 tonelades ens posàvem 3 ò 4, 4 homens i tiràvem pales cap dins, i aviat estave. Hi havia la seva feina, però bé”.

— Jaume Armengol Llorens

“L’encarregat portava una mica el control de la producció, també comptava les vagonetes de cada parella i l’encarregat també es preocupava de fer, diguéssim les galeries principals. Les galeries principals, al menos en aquesta que estava jo, nosaltres féiem però ell també se’n cuidava”.

— Rogelio García Mañas

“L’enginyer tenia tots els plànols i feia un seguiment, i ells sabien pues… naltros aàvem seguint la veta però ells deien pues per aquí o per allà, o aquí s’ha de fer així (fent amb les mans un pilo de 20 cm) o aquí pude em de fer això…”.

— Rogelio García Mañas

“L’amo el véiem alguna vegada, hi havia l’encarregat i hi havia un altre encarregat que només es cuidava de dins de les mines, només vigilava els picadors, que posessin els piquets bé, que no tinguessin cap perill”.

— Jaume Armengol Llorens


L’organització del treball i les seves mecàniques han evolucionat al llarg d’un segle i mig, malgrat les mines de la conca van modernitzar-se poc, i tard.

L’estructura d’explotació solia ser generalitzada: una galeria principal, amb la via d’extracció, amb les vagonetes, que corrien primer a sang (humana o animal) i que més endavant es mecanitzarien o electrificarien, en perpendicular a la qual s’obrien pròpiament les galeries d’extracció, on els picadors, amb les piquetes i la dinamita va avançant l’explotació de les vetes de mineral.

En els orígens, les feines són majoritàriament manuals: des del picador que extreu el carbó, els escombrers o els que el destrien a la terrera, incloent la càrrega de vagonetes o vagons que ho serà sempre.

L’aigua és també un problema més en l’explotació minera; si bé sempre ha escassejat en superfície, acostumava a filtrar-se imprevisiblement en profunditat, suposant un perill més, com ho era també l’altra presència de sofre, que ha generat nombrosos episodis de combustió espontània, especialment en l’explotació en terrera a celobert.

Mines de Calaf. 1987 (Font: Diari Avui. 09-12-1987)

“Mientras trabajábamos en la mina siempre fue igual. Hacíamos los tiros con un filaberquí, con el martillo y dándole corriente. Les apretávamos los pistones con el diente. Es muy peligroso, pero cosas de los viejos! No trabajábamos con casco, ¡A palo seco!”

— Juan de la Torre

“Para aguantar la mina se hacía con palos. Se partían a medida que ibas entrando. Se ponen piquetes. A lo mejor cruge estando ya poniéndolas. Es un trabajo duro”.

— Juan de la Torre

Recreació extracció lígnit manual (Museu de les Mines de Cercs)

“L’escoda és com un pic que té les dues puntes iguales. I amb allò picaves la bancada del carbó diguéssim, la sanejaves, abans de fer els trets, i després per triar el carbó ve l’havies de triar, triaves el carbó de les pedres i el tapàs, i amb la pedra i el tapàs anaves fent a darrere tot pedrissa, i amb puntals de fusta anaves posant pedres i el tapàs al darrere, a apa, anaves fent això”.

— Rogelio García Mañas

“Abans anaven fent foradets i anaven traient la part més bona del carbó. Treballaven ajaguts, en un lloc molt baix, picant. Hi havia l’escombrer i l’ajudant del picador que tenia un ventilador, que era quatre trossos de planxa posats en una manera, i amb allò li feia aire. Era patir molt. El carbó en aquells temps suposo que era com el petroli ara i estava molt valorat, però treure’l d’allar dins era molt salvatge”.

— Pere Grau

“Les explosions es feien sempre quan s’acabava, perquè després quedava fum”.

— Jaume Armengol Llorens

Recreació piquet (Museu de les Mines de Cercs)

“Las piquetas tenían una puncha de lápiz. En el suelo se hacía un piquitin de agujero y se ponía la punta de lápiz. Era para que no se cayera el piquete de madera.

Si los piquetes estaban todos igual quiere decir que el terreno no bajaba. Si al cabo de unas horas ya estaba la punta «chafada» había que vigilarlo. El vigilante mandaba «a doblar aquellos piquetes»

La madera en la mina te avisa. El hierro no avisa, se rompte y baja todo”.

— José Fuentes Sergio

“En las minas de Cercs se trabajava diferente que aquí. Allí he trabajado en tres minas, y ninguna se pararece a nada lo que había aquí. Se trabajaba de otra manera y con otra maquinaria, era otro mundo, nunca había visto lo que utilizaban para aguantar el techo, como arrancaban el carbón… Aquello se modernizó”.

— José Fuentes Sergio

Recreació de les mines (Museu de les Mines de Cercs)

“Allí la maquinaria permitía explotar más alto, y aquí como iba todo manual se explotava lo más rendable. La gente trabajaba agachada y tumbada con una escoda”.

— José Fuentes Sergio

“Cuando viene aquí casi vuelvo como cuando comencé allí (en la mina de Cercs). Como aquella empresa cerró, la del Devant compró mucha maquinaria (panzeres…). Aquí arrancaban el carbón con barrenos y picos. Yo no me imaginaba que aquella maquinaria hacía un año aquí no la tenían.

Cuando plegué de allí eran todos hidráulicos. Tu te ponías con un mando en un sitio seguro y ella misma avanzaba y subía. De pasar de estar con el mando a tener que picar la piqueta, cambia mucho”.

— José Fuentes Sergio


“Antigament es feien clots a dins de la mina i es treia el carbó de mica en mica. Un cop electrificat es feia un tall que feia uns 70 metros, que tenia uns 2,5 m d’alçada, i cada dia caminava 1,20m. endavant, que era el que donaven els barrots per aguantar el sostre. Tal com anaves caminant endavant, el darrere era important que anés caient, per perdre tota la pressió. Només teníem aguantat la part a la que havíem de treballar, on al davant només hi havia carbó. Va arribar una màquina per fer un tall a sota del carbó, d’1,20 m de fondària i una alçada de 10 o 12 cm. Aquesta màquina portava una espasa de 1,20m i era com una motoserra, però a lo bèstia, per poder, si calia, tallar pedra. S’ho enduia tot. Allà hi havia la sort que era carbó. Aquesta màquina es tibava ella sola amb un cable d’acer gruixut que podia fer uns 20 o 22 mm, i feia un talla a la llargada dels 70 metres. Un cop arribaves a la punta la màquina es quedava a fora de l’explotació, s’hi feien forats, s’omplia d’explosiu, disparaves, i queia tot el paquet de carbó. Al davant hi havia una cinta metàl·lica amb uns travessers i cadenes, que en dèiem un panzer, que quedava abarrotat de carbó. Engegaves això, que era un motor de 70 CV, que de vegades li costava arrencar perquè hi havia un paquet de carbó impressionant, i això ho treia fins la punta del travesser on trèiem el carbó. D’aquest queia amb un altre, que l’aixecava i el posava dintre d’un vagó. En cada viatge es treien 4 o 5 vagons seguits. S’anava fent maniobres fins que quedava buit”.

— Juan de la Torre

“Quan quedava buit es feien córrer tots els mecanismes lo més endavant possible i els piquets del darrere i es posaven al davant. El fet de treure els piquets el sostre moltes vegades queia, i baixava tot de cop. Eres al costat i queien unes roques grandioses, però no passava res perquè estaves protegit per tot arreu. Només quedaves desprotegit el dia que te n’adones de lo fràgil i tous que som, en que va sortir una pedreta disparada al mig del turmell i em va fer molt mal”.

— Pere Grau

“És una de les coses bones que hi havia, encara que no hi hagués cap sistema de ventilació forçada hi havia una circulació natural que no diguem que era la gran alegria, però almenys tenies una circulació d’aire”.

— Pere Grau

“Porque cuando llegábamos al nivel del agua, nos echaba el agua otra vez. Hasta que una vez el padre del Delfín, viene de Madrid y me dice: “He estado hablando con unos señores de Berga y dicen que tienen unas bombas que pa ellos no es problema, el agua”. Ya me gusta. Y se presentó con dos bombas así. Una que hacía 120.000 -130.000 l/h, y la otra tiraba 90.000 litros la hora. Las metimos dentro, y aquello empezó a tirar agua y entonces ya no entraba el agua allí. Hasta que no vino aquello, cada año las pasábamos canutas. Y abrimos un montón de bocas, porque hasta que llegábamos a la altura del nivel del agua, íbamos tallando carbón tranquilos. Y asín fuimos tirando muchísimos años. Hasta que tuve el accidente en los 70”.

— Antonio Cabello

“Quan foradàvem es portava endavant la part del darrere. Es portava una línia de tres piquets. A sobre de cada piquet hi havia una biga que feia 1,20m. A la part del darrere de la biga hi havia un lloc on hi havia d’anar el piquet. El piquet portava quatre tetons, el posaves allà, s’estirava i amb un gat hidràulic a cada un li feies fer força perquè s’estrebés i llavors hi posaves una cunya i quedava fort. El que quedava al davant del tot, quan s’havia tret el carbó quedava un metre o metre i mig sense protecció. L’important era poder-ho protegir. Amb massa es feien baixar els miquets, que s’hi havia lligat una cadena per tibar-los, i la biga queia. Es posava l’estructura al davant i es tornava a estrebar, i ja podies treballar. Si hi havien 70 metros d’explotació, potser n’hi havien potser cada 80 cm, estaven espessos. No es posaven a una mida exacta, però que n’hi hagués”.

— Pere Grau

“No hi havia gaire control. Clot fondo, com al celobert de Sant Martí, cordó detonant cap a baix, nitrat, gasoil i foc, i PATUM! S’hi tiraven sacs de nitrat sencers, una cuba de gasoil i PUM! Tenien una retro que tenia una cullera que era enorme. El celobert devia ser alguna embolada d’algú, però allò ja estava tot explotat”.

— Pere Grau

Mines modernitzades (Museu de les Mines de Cercs)

“L’explosiu el portava la Guàrdia Civil. S’havien fet servir dos classes d’explosiu. Mentres jo hi vaig ser sempre es va fer servir detonador elèctric. Antigament es feia servir la metxa, amb un detonador, que en aquells temps era d’alumini, posaven una metxa dins i tancaven, i dins de l’últim cartutx i allà l’encenien. Només que en peti un ja peta tota la rengla d’explosius. En l’elèctric es posava el detonador al cartutx del fons, i s’anava posant cartutxos fins que s’omplia el forat, i si n’hi havia s’hi posava un taco d’argila. De vegades se’n disparaven 200 de cop. El detonador elèctric té un número, el 0, l’1, el 2… Jo havia arribat a veure fins el 22. Cada número és un retard. Quan li donem corrent el 0 peta a l’acte, l’1 a una dècima, el 2 a dos dècimes… No es treia tot de cop, s’anava fent a queixalades. Es gastava molt explosiu, i això val peles. Amb maquinària se’n gastava bastant menys. L’explosiu el portava un camión acompanyat de la Guàrdia Civil. El posaves en un vagó i cap dins de la mina. Quan el vagó escassament havia entrat per la boca de la mina aquella gent fotien el camp corrents. A la dinamita se li tenia un respecte, no por. Es posava en passants abandonats. A l’hora en que es va augmentar tant la producció ens faltava el camí per tirar amunt, que el feien a la tarda. Venien dos persones, que venien a la tarda, foradaven, disparaven i treien tot el fato del camí, i ja havien fet pas per l’endemà. A la paret del davant hi feien uns forats torts, carregaven al número 0, a la segona queixalada una mica més amples, al número 1, i als racons i a les vores, al 2 o al que fos. Aquests feien servir Goma 2. El que féiem servir a la mina per arrencar carbó era Goma 3, que és molt diferent. Nosaltres hi havíem posat 40 quilos, en canvi els que feien l’avançament en gastaven 2 i mig. Si estaves al carrer quan disparaven el terra tremolava i senties el soroll. Nosaltres, amb la quantitat que n’hi posàvem, ni tremolava ni senties el soroll. Allò era PLUF, PLUF. Quan disparava no estàvem lluny, estàvem a 3 metres. Ja buscàvem un racó, perquè l’explosiu saps que sortirà recte. Pot rebotar, però no es donava el cas”.

— Pere Grau

“Un dels problemes que hi havia era l’aigua. Quan feia un temps secs podies passar sense xafar gens d’aigua. Un dia de tardor va ploure tot un dia, tota la nit, tot l’endemà. Hi vam entrar i ja es veia humit, quan vam sortir ja hi havia tolls, i l’endemà ja hi baixava un riu d’aigua. Llavors la tréiem amb la bomba, i hi podies estar dos o tres mesos traient aigua bombant seguit. I quan començava a baixar en dos dies ho tenies sec. Això va passar dues vegades, i un dels cops va ser quan vaig anar a buscar bomba a Berga, i trèiem un riu d’aigua. (…) Es van fer galeries de costat tirant amunt, perquè els vagons anaven a base d’empènyer, i si ja tenies una mica de pendent fet tot això que tenies. Depenia molt del qui posava la via, i veies que una feia més pendent, una altra que menys. Un cop s’arribava a la punta s’enganxava i ja es tibava des de fora”.

— Pere Grau

“Sí que podia haver-hi el problema de falta de ventilació o de que hi hagués la mina encesa. Això no ho saps fins que entres. Si hi ha carbó encès a dins només passar la porta te’n dones compte de seguida. Són carbons carregats amb bastant sofre, que si es crema fa molta pudor”.

— Pere Grau


La baixa qualitat i rendibilitat del mineral repercuteix en una baixa inversió en les mines per part dels empresaris, i provoquen l’estancament de les condicions de treball i certa precarietat tant en les instal·lacions com en les mesures de seguretat.

Ferro i fusta són els dos materials emprats principalment en l’explotació minera, fins a relativa tecnificació i la inclusió de la maquinària pesada dels darrers temps. Unes mines poc i mal il·luminades, on els miners s’espavilen per aportar claror amb carburs abans del cablejat elèctric.

L’apuntalament amb bigues de fusta que subministraven els boscos veïns és el sistema tradicional d’avanç de galeries, que també s’apuntalen lateralment amb murs construïts a partir del material extret, pedra i el popular tapàs, una terra argilosa que s’emprava d’aglutinant.

L’escoda (i les barrines) pel picador, el cabàs pel vagoner, i els cables o les regnes pel qui condueix les vagonetes a l’exterior, han estat les principals eines de les mines de Calaf. Només en les darreres dècades aquest sistema més arcaic es tecnifica, substituïnt els animals pel cablejat mecànic, sofisticant el sistema de col·locació d’explosius amb l’ús de detonadors, i amb l’abandó de les pales de mà per la generalització de la maquinària i camions en la càrrega i distribució del carbó.

La manipulació del explosius, a pesar d’una regulació estricta i la tutela de la guàrdia civil, no ha tingut un control massa sever a les mines de la conca, on tot i l’existència i gestió de polvorins, el seu accés ha estat poc regulat, i la seva manipulació poc supervisada. Amb tot, són mínims els accidents coneguts que es desprenguin del seu ús.

L’esfondrament dels llisos dels sostres és l’altra gran amenaça de les galeries mineres, amb nombrosos despreniments, d’aquí la importància d’un bon sistema d’apuntament que passarà de la fusta de pi a les estructures de ferro i puntals mecànics dels darrers anys, quan el sistema de minat, avanç i extracció també s’electrifica.

El perill és inherent a la mina, i s’aguditza amb l’amenaça silenciosa del gas grisú que, malgrat a la conca no hi apareix en proporcions alarmants, i que les dimensions i profunditat de les mines relativitzaven, sí que es va combatre, en part, amb la obertura de galeries i pous de ventilació que propiciaven la circulació d’oxigen a l’interior de la mina per evitar explosions. Uns pous i galeries que, amb l’avanç de l’explotació, en ocasions han estat aprofitats en mines posteriors.

Les dures condicions del treball a la mina es fan evidents. Tot i així, el record sovint porta als miners a parlar d’una elecció laboral que ara no prendrien diferent del què ho van fer, en part, per les condicions i prestacions socials que aquesta els hi va aportar a posteriori. Ignasi de Llorens i Gallard en la topografia mèdica publicada el 1904, relata en un to certament literiari les condicions i efectes del treball a les mines:

“Todas las crueldades del salario, todas las infamias e iniquidades del capital se hallan condensadas en la explotació de los infelices obreros de estas minas. Todas las negruras de la codicia, todos los sufrimientos del asalariado, cristalizan en esas obscuras galerías subterráneas, faltas de luz, de aire y de espacio. (…) 

A medida que iba descendiendo aumentaba la presión de mi pecho por la rarefacción del aire. A la poca claridad de una miserable luz de aceite que encendió mi acompañante, veía el peligro incesante, la amenaza de un derrumbamiento, la inminencia de una filtración de agua que nos ahogara. Andados unos quinientos metros, el aire empezó a ser tibio y húmedo como vaho de hirviente caldera; la temperatura en rápida ascensión hacía el aire irrespirable. Copioso sudor inundaba mi cuerpo cual estuviera en baño ruso y el termómetro señalaba cuarenta grados centígrados. (…)” 

Miner (Arxiu de l’Ajuntament de Calaf)

“Per entrar a la mina anaven vestits i calçats normal. A la de Calaf ens tréiem les sabates i ens posàvem botes d’aquelles d’aigua, però hi vaig treballar molt poc temps. A dalt amb un bidó ens rentàvem les mans, que aquella aigua no rentava res”.

— Jaume Armengol Llorens

“Trabajábamos con una escoda. Tiene punta por los dos lados, una es más fina. Los traíamos de Sant Martí, que había un herrero. Enfrente del casino, si te hacía falta algo, de carburo o lo que sea, iba allí. Enfrente del casino había el taller del Solà viejo. Me dijeron “ve al Solà de parte mío, que ya lo pagaré”. Te dan el carburo y a trabajar”.

— Juan de la Torre

“Pro nosaltres anàvem amb una cistella sempre, amb una cistella d’aquestes de ferroviari, de vímet, una cistella quadrada i allí portàvem la bóta, la fiambrera, la llum, no la deixàvem mai.

El carburo em sembla que ens el portàvem nosaltres. Se’n trobava a tot arreu, molta gent en feia anar”.

— Jaume Armengol Llorens

“Dúiem calçat de seguretat, casc i guants. Lo demés que cadascú anés com volgués. Sabies que entrar a la mina sense casc és una imprudència, però amb casc, també havies vist coses. Un dia estàvem fent l’electrificació, i entràvem amb l’Antonio. Si havia caigut alguna pedra a la via s’apartava perquè els vagons poguessin circular. Hi havia una pedreta i s’ajup va caure una pedreta petita, li fot el casc fora i després baixa la mare de la pedra, pof! al mig de l’esquena. Ni que portis casc te la pots jugar”.

— Pere Grau

Escoda petita. Font: Viquipèdia

“El polvorí. El tenien a part, no sé on tenien la dinamita, els hi devien servir de Cervera, la demanaven a l’exèrcit i portaven un control, això sí, la dinamita sempre la portaven que no els hi prenguessin els maquis, no va passar mai res, allí, tampoc en gastàvem molta, però buenu cada dia feien petar cartutxos, hi posaven un cartutxo només a cada explotació perquè no costava gaire de fer saltar; al fer la suscava feien un forat cap a sota amb l’escoda i llavons allò quedava penjat, agafat per les vores, i posaves un cartutxo, i pam, pum  queia tot cap a terra”.

— Jaume Armengol Llorens

“No portabem ni cascos ni tot això, res. Carburo i au! Una pala d’aquelles petites, una escoda, i .. avall!”

— Rogelio García Mañas


“I sort n’hi havia. Havies de treballar com un negre, i pocs cèntims, i perill. Perquè ara està tot molt ben condicionat, però abans, et foties dins d’una mina.. Jo tenia un company que treballava de pagès, i  em va dir que volia entrar a treballar a la mina. Agafo el llum de carburo, l’escoda… quan vam ser a mig camí, va començar a sentir espetecs. Un piquet trencat, un tros de tapàs que hi havia per aquí, un altre per allà. I quan va ser allà al pilar i ho va veure tot, ja va voler marxar de seguida. I quan és l’hora que hi treballes, no sents res perquè es treballa, però quan entres, que no hi ha ningú treballant, sents que et cau un tapàs allà, que et cau un roquet aquí, que sents un piquet 10 metres endintre, que espetega, que el techo s’assenta… fot una mica de tremolines”.

— Joan Graells

“El trabajo de la mina no es ninguno flojo. No es flojo porque precisamente aquí ni en ningún sitio se trabajaba a jornal, se trabajaba a destajo. Según las vagonetas que se sacan se cobra. (…) Se cobraba una miseria. Se empezó a ganar dinero entre el 69 y 70, pero antes…”.

— Juan de la Torre

“Era una feina que no estava mal pagada, dir una altra cosa no seria veritat. 7 hores de feina, 5 dies la setmana, jornada intensiva, que tenia la tarda lliure per anar al meu aire. Si no hi havia cap tipus d’averia les tardes eren sempre festa. Si hi havia algun dia que hi havíem d’anar era per alguna cosa puntual com perquè la bomba havia deixat de funcionar”.

— Pere Grau

“No em feia gens de respecte, de ser allà sota. Al contrari, a l’hivern ens hi quedàvem a dinar perquè estàvem més calents, que no pas al cobert a fora, nosaltres portàvem la fiambrera, alguna vegada inclús vam agafar un parell de llums i a sota la fiambrera, amb la llum ho vam escaufar una mica, si portàvem cols, el que hi havia! Alguns dies que feia molt fred, els picadors també s’hi quedaven, que sortien de la banda de l’explotació”.

— Jaume Armengol Llorens

“La feina. Pesadota, t’havies de fotre cap allà dins, hi havia puestos que era alt així [assegut, a l’alçada entre el pit i l’espatlla] i havies de treballar agenollat i tot. Hi havien uns carrers que eren més amplus a sota terra…. feien com uns carrers i feien uns forats cap a un cantó i cap a l’altre, i tréiem el carbó d’allà. Allò era alt aixís… havies d’anar aginollat, anar picant, i hi havia els passadissos que hi passaven els vagons, els vagons amb un animal que els tibava, carregats de carbó, i cap a fora. Primer féiem els carrers, allà on hi havia la mina, i llavors als costats tréiem el carbó i el carregàvem. Pesadot era allò”.

— Jaume Martí

“Bueno… la feina de picador, dura entre cometes, perquè jo em pensava que no entraria mai en aquells forats i al final vaig entrar i és molt gormanda quan t’hi acostumes, és normal, perquè dintre s’està bé i és una feina que quan la tens per mà… vull dir, el picador, el vagoner és més punyeter, però el picador…”.

— Rogelio García Mañas

“Para mí fue positivo, porque me ha gustado siempre el trabajo que he hecho. Y otra vez, la sinceridad. Trabajando en otro lado, yo no cobraría 2000 y pico de euros como cobro hoy. (…) Por la mina. He sufrido mucho. Y he pasado con mucha gente con mucho carácter, he tenido que saber torear y dejarse torear sabiendo… Pero al final hemos llegado al final del camino y ya digo, porque me jubilé”.

— Antonio Cabello

Làmpara de carbur (Museu de les Mines de Cercs)

“Como tenia casi los 20 de mina, me faltaba muy poco. Cuando entras eres ayudante minero y tienes el 40%, però enseguida te hacen picador, y tenia el 50% de bonificación. Un año de mina eran 6 meses más de edad que me sumaban. De físico tenia 55, però contaba como si me hubiera jubilado a los 65”.

— José Fuentes Sergio

“Jo ja he dit de seguida que amb 20 anys hi tornaria a la mina, i si no m’hagués fet mal, jo estic segur que hi hagués continuat. Perquè hi guanyava cèntims. I com que hi guanyava cèntims i m’hi sentia bé, ja estava acostumat, amb 4 anys a la mina fent de picador, ja m’hi havia acostumat”.

— Joan Graells

“Estábamos tranquilos comiendo el bocadillo cuando sentimos el terreno como barrenos, que nos caían las piedras encima, que tubimos que salir corriendo porque se juntó el techo con el suelo”.

— José Fuentes Sergio

“Un accident que va haver-hi va ser d’un home que ja era miner vell, i es va enganxar el guant amb la barrena de fer forats i hi va deixar un dit o dos. Aguantava la barrena per apuntar-la al puesto. Aquest aparell anava amb aire comprimit i allò no va parar. Si hagués sigut el que féiem servir antigament era molt més lent”.

— Pere Grau

“Baixaves amb una vagoneta davant i una altra a darrere i aquí va vindre un accident. Jo baixant amb dos vagonetes avall, tapassos, la via, coses i tot això, i la radere dons se va posar cap a sobre mi, i em va cascar la munyeca”.

— Jaume Armengol Llorens

“Pro d’accidents sempre en podies tindre, jo un dia carregant la vagoneta de tapàs pues, va caure, de dalt, un tros, patam, i va caure sobre la punta de pala, la pala estava estesa, i va tocar la punta, patarram!, i hasta em va tòrcer una mica el nas. No vai anar al metge. Dolor una temporada”.

— Jaume Armengol Llorens

Làmpara elèctrica (Museu Mines de Cercs)

“Fuimos continuando temporadas malas, porque era una zona que había mucho agua. Yo creo que por allí pasaba un río. O el nivel del pantano, que cuando sube… Cuando llegaba el mes de octubre, empezaba a salir agua hasta que nos llegaba a la punta de.. Abríamos otra boca. (…) la mina que tenía una boca era la Torra. Pero allí hemos abierto lo menos seis o siete boca en la misma capa. Porque cuando llegábamos al nivel del agua, nos echaba el agua otra vez. (…)”

— Antonio Cabello

“A la mineria antiga hi havia el problema de la «guilla» per la falta de ventilació. D’explosions de gas a Berga n’hi ha haver alguna. El problema era degut al metà. Aquestes mines on treballàvem nosaltres són molt superficials, no són profundes, i la producció de gas que ha fet al fer-se aquest carbó havia pogut sortir. De tant en tant es mirava, fent un forat i hi ficaven un tub a dins. Sobre del carbó hi havia capa de tapàs (marques grises). A dins les marques grises hi veies ralletes negres que pujaven cap amunt. Possiblement aquesta ratlleta era del gas. Així doncs això no era problema”.

— Pere Grau

“La guilla es mal viento. No se encendía el carburo y al no encenderse el carburo malo, te puedes quedar frito si no te das cuenta. Normalmente se miraba de hacer un pozo para darle ventilación a los tiros y a todas las coses que hay”.

— Juan de la Torre

“El carbón se arde dentro de la mina. Si arde te ahogas. Cuando estas trabajando, si hay una parte en que se ha metido fuego, con el calor que hay… Dentro de las minas no hacia mucho calor si no está quemando, se trabaja normal. Si no, lo que tienes que hacer es un pozo p’arriba p’abajo para la ventilación. (..) Habia dos señores ya grandes que trabajaban en cueros del calor que hacia. Se ponian un saco por delante porque no les vaia a sus partes alguna piedra”.

— Juan de la Torre


Del cabàs a la vagoneta, passant per la via central que articula la galeria d’extracció, i gràcies a la força de la humana, animal o mecànica, el carbó arriba a l’exterior.

Un cop el mineral és a la terrera de peu de mina, i fet el triatge (que majoritàriament es fa ja a l’interior), cal fer arribar els carbons a la seva destinació. En un primer moment, abans de la generalització dels camions o d’altres sistemes de transport que poden sortir des de la mateixa mina, calia fer-lo arribar fins a l’estació de tren de Calaf. Les mules foren indispensables durant la segona meitat del segle XIX i la primera del segle XX. Hi havia gairebé tantes mules com mines, això són entre 250 i 300 cavalleries.

És per això que va articular-se una trama de rails més o menys  mòbils a començaments de la dècada de 1860,  coneguts com tramways, que enllaçaven les diverses explotacions amb l’estació central de Calaf. S’havia instal·lat un sistema de tremuges per a la descàrrega, i les vagonetes eren impulsades per cavalleries. Van tenir una extensió de fins a quatre quilòmetres i mig aproximadament. Aquesta via era la que anava de l’estació de Calaf fins a les mines de la masia de les Basses, travessant tot el terme de Calonge i passant per Sant Pere de l’Arç i Aleny. Un segon anava de Calaf a Sant Martí Sesgueioles, d’uns 621 metres, i un tercer entre Sant Martí Sesgueioles i Veciana.

Allí, el carbó es descarregava de les vagonetes i es traspassava als vagons del tren. Una informació relativa al 1881 precisa que “pel transport dels lignits, a l’interior i l’exterior de les mines s’empren d’entre 20 a 30 cavalleries”.

Més endavant, amb la generalització del transport de motor, els carros i el tramway serien substituïts per camions que, en la majoria de casos, ja apropaven el mineral fins la seva destinació final, ometent la intermediació del transport ferroviari.

Mina a Calaf. 1910 (Arxiu de l’Ajuntament de Calaf)
Ferrocarril a Sant Martí de Sesgueioles (Arxiu de l’Ajuntament de Sant Martí de Sesgueioles)

“Quan eren plenes, hi havia un animal, que hasta entrava a la mina i tot, perquè amb alguna explotació era una mica pendent i llavorens agafaven l’animal i tiraven, i el portaven fins al puesto que la pendent marxés sola cap avall, generalment la mina tota era axins [marca inclinació] una mica”.

— Jaume Armengol Llorens

“En aquesta mina es treia el carbó amb un cabristany (cablestant). Jo havia vist mines que es treia amb un ruquet. A la mina de l’Abellan hi treballava un ruquet, fins que es devia morir i hi van posar un cabristany”.

— Pere Grau

“El carbó sortia en vagons de dins de la mina, que es bolcaven i es tornaven a entrar. Hi havia una pala que ho portava al molí i del que en sortia se n’anava fent una estiba. Quan arribava el camió es carrega i fora. Aquesta estiba es mirava de mantenir el més buida possible, perquè si un dia et plou l’endemà ja la tens encesa. És la cosa complicada d’haver-hi humitat o aigua. (…) La producció d’aquesta mina anava tota per l’elèctrica de Cercs. El transport es feia amb dos camions del poble que cada dia feien un o dos viatges”.

— Pere Grau

“Que la van tancar també per lo mateix perquè no era rentable. Al final també tenien un xanxullo, que barrejaven el carbó amb aquest de cop que compraven a Tarragona, i el venien a la tèrmica”.

— Rogelio García Mañas


Més enllà de l’estricta explotació carbonera, la mina té associades altres múltiples ocupacions, oficis i hàbits que han definit també el caràcter dels pobles de l’Alta Segarra.

Des de la taverna on s’han distret els miners, passant pels carreters, camioners, o més modernament, electricistes, són molts els qui han conviscut amb les mines i la seva gent.

Molts pobles de la comarca tenen o han tingut tallers de ferreria que en altre temps han estat indissociables de l’activitat minera: des del ferrat dels animals de tir fins al llussat de les eines.

I com en tota activitat, la picaresca i la misèria s’hi ha fet també present, amb aquells qui, altrora, van regirar les terreres de rebuig en busca d’una mica de carbó que encara fos consumible…

Unes mines on les dones havien intervingut de manera molt més minoritària, però no menys important, en tasques a la bocamina, triant, pesant i classificant carbó, sovint de manera conjunta amb menors. Més enllà d’aquestes tasques, i de donar nom a les mines, les dones pràcticament no han intervingut, si no és com companyes dels miners i amb el suport que hagin pogut donar, en les seves llars, als marits i companys.

Plaça Gran de Calaf (Arxiu Ajuntament de Calaf)
Comerç a Calaf (Arxiu Ajuntament de Calaf)

“Jo els dies de cada dia no hi anava gaire, perquè si arribaves a les 8 a les 9 anaves a dormir. Allà al poble només anava al Turisme on ens assentàvem, algunes vegades jugàvem a l’ajedrez, o bé davem un tomb per Calaf, un dia vam anar a la biblioteca”.

— Jaume Armengol Llorens

“El ferrer del poble feia manteniment. Les escodes es tenien de llussar i les broques s’havien de llimar també”.

— Rogelio García Mañas


Durant el període d’autarquia franquista, en que el tancament de fronteres espanyol impulsà el consum d’energies del territori, el mateix govern va facilitar de prestar el servei militar obligatori a les mines del país, no només a les de carbó, per donar sortida a una major demanda de combustibles.

Xicots de comarques veïnes que veien en la proximitat geogràfica un esquer per evitar destinacions més incertes. Uns nois que en molts casos s’allotjaven en masies i cases de poble, una despesa que va generar una activitat econòmica (botigues i bars…) i un nou rol de relacions, que estrenyia lligams i afavoria coneixences i enamoraments.

Són també en part aquests soldats els qui han donat veu a les mines de carbó de la conca més enllà del territori estricte de l’Alta Segarra.

Però com en tantes altres coses, la picaresca també hi fa acte de presència, i aquest miner militar, si l’economia familiar ho permet, supleix el seu treball amb petits suborns a l’empresari, contribuint, durant aquell període, a embrutir un xic més la imatge de la mineria de l’època, i endurint la tasca d’aquells qui, a efectes reals, sí que hi aplanaven l’esquena.

Miners a Sant Martí de Sesgueioles (Arxiu de l’Ajuntament de Sant Martí de Sesgueioles)

“En aquells temps hi havia gent que anava a fer la mili a la mina. N’hi havien que se n’havien aprofitat i d’altres que es dedicaven a fer el seu cupo”.

— Pere Grau

“Com jo, també hi havia el germà de la Teresita, que també va fer la mili a la mina, però treballant-hi. Fent de vagoner, picador… Els que no entraven pagaven a l’amo i no s’hi fixava. Allavores va durar uns anys que pagaven encara més i no calia anar ni a la mina. Qui no podia pagar, que eren treballadors, que havies de guanyar-les a un lloc o altre, per guanyar-les fora i pagar a l’amo, treballaves ja a la mina i cobraves doble i no pagaves. Jo ho vaig fer així”.

— Joan Graells

“El ciment també comptava com a servei militar, perquè era matèria de construcció, i allavores el carbó també era pel ciment, i el ciment per construir, tot era per aixecar el país, perquè la cosa estava greu allavores”.

— Jaume Armengol Llorens

“Els militars (a la mina). No els véiem, ni els coneixíem, ni sabíem res, nosaltres. Sé que alguna vegada havien trobat gent que no estaven documentats, i de Cervera en van portar tres a l’Àfrica, aleshores, van fer el servici a l’Àfrica, no va passar res”.

— Jaume Armengol Llorens