La conca carbonífera de l’Alta Segarra se situa al límit occidental de la província de Barcelona, a cavall de les comarques de l’Anoia i la Segarra. Comprèn diversos municipis (la majoria pertanyents a la Mancomunitat de municipis de l’Alta Segarra), que s’emparen en la capitalitat de la vila de Calaf, que n’és el nucli principal i dona el nom a la pròpia zona com la “Formació de Lígnits de Calaf”.

Des de l’òptica geològica, es tracta de dipòsits de l’Eocè-oligocè del sistema lacustre català, que inclouen nivells de carbó. La formació conté lutites grises, calcària, calcàries micrítiques i organogéniques i, en menor quantitat, calcàries terrígenes i lígnits.

La imatge de la conca, s’associa sovint a la que va generar l’explotació a celobert dels darrers temps, en què les terreres i moviments de terres van dibuixar el que s’anomenava un paisatge lunar, generat per l’aridesa i extensió de la terra remoguda.

El pas del temps i les accions de restauració del paisatge, han tornat a la comarca una imatge similar a la que oferia abans de l’activitat minera, si bé els seus conreus i explotacions agrícoles hagin evolucionat redibuixant-la.

La falla que talla la conca en direcció Nord – Sud és d’uns 500m, i compren 12 paquets o “capes” de carbó de continuïtat kilomètrica. Separades per nivells de lutites i calcària, aquestes “capes” com: la Ars, la Rosa, la Bassas, la Inermedia, la Roca-Torra, la Vintró-Ricardo, la Valentina, la Ceràmica, la Matilde i la Mirambell.

Les explotacions, principalment de lígnits oligocènics, materials ceràmics, ciments ràpids i altres, s’estenen pels termes d’Aguilar de Segarra, Calaf, Calonge de Segarra, Castellfollit de Riubregós, Ivorra, la Molsosa, Prats de Rei, Sant Martí Sesgueioles i Sant Pere Sallavinera. Els seus afloraments més remarcables són: Aguilar de Segarra (Cal Vilaseca); Aleny (Mina del Davant i les Quadres); Boixadors (les Bassetes); Calaf (Sant Sebastià, Barranc de Can Ferrera i Figaró); Calonge de Segarra (Can Roca) i Castellfollit de Riubregós (Can Magre); Conill (Corral de Ramonet); Durban (Camí de Segur); Durfort (Barranc de Trigali, Camí a Calonge, Torrent Bo); la Fortesa (Espona); La Guàrdia Pilosa (Mines de la Guàrdia) i la Llavinera (Camí a Boxadors); Miralles (Barranc de Sant Valentí); Mirambell (Bar-ranc de Mirambell i del Tossal de Ballestar); la Molsosa (Mines de les Basses); els Prats de Rei (Can Rec i mina del poble); Puigdemàger (Hostal del Bou); Seguers (Cal Bocaxut); Segur (Mines Velles, Mines Noves, Cal Fornic i Camí de Veciana); Solanelles (Caseriu); el Soler (NW de Soler).

Pel què fa els materials ceràmics, se situen als termes de Calaf i Calonge de Segarra (per Mirambell i per Durfort). Els afloraments de la Formació Tàrrega, de l’Oligocè, tenen nivells de calcolutites ocres molt argiloses i sovint radioactives que s’han fet servir a les ceràmiques de Calaf i de Durfort.

Els ciments ràpids s’han explotat als termes municipals de Calonge de Segarra, Castellfollit del Riubregós i Veciana i s’han explotat a diversos forns de la zona, per obtenir calç. Els guixos han estat poc explotats i tan sols es fan presents a l’entorn de Sant Pere de l’Arç, els Quadrells, i a la Molsosa.

Planol Geològic Miner de la Conca de Calaf (Font: Centre Excursionista de Catalunya)

“També vam treballar a la mina que hi havia a l’estació de Calaf mateix, hi havia una mina d’uns setze metres de fons, que hi havia unes betes més gruixudes de carbó, generalment eren unes betes petites, i allà eren unes betes grosses, el que passa és que allà a aquella mina de Calaf hi havia aigua, aquella aigua que no valia ni per rentar les mans”.

— Jaume Armengol Llorens

“En el Berguedà las capas eran diagonales y aquí eran planas. (..) En Cercs las capas eran pendientes y altas. Yo he trabajado a 2000m. de fondo allí. Entrábamos en un tren y hacíamos unos 3 o 4 km. Entonces bajábamos en un telesilla de 2000m. para abajo. Abajo cojíamos otro tren hacia otra galería y finalmente andábamos un poco más”.

— Jose Fuentes Sergio

“Hi treballàvem (a la mina de Calaf) amb botes d’aigua, els escombreros, pues féiem córrer les vagonetes, i pujàvem l’ascensor, amb l’ascensor que tenia no gaire, uns 16 metres d’alçada aproximadament, perquè nosaltres pujàvem amb unes escales, de ferro, anaves pujant cap dalt.

Después van fer una rampa, com que no era molt fondo, i per aquella rampa pos treien els vagons, amb un animal, el feien pujar amb els vagonetes per allí, i cap a fora. I podíem sortir nosaltres per allà, també”.

— Jaume Armengol Llorens

“Les mines aquí no donaven més de si, perquè aquí és això, les vetes de carbó eren molt petites, i havia més terra que una altre cosa, llavorens es feia lo just, lo que era més gran era la galeria, que podies anar dret, no del tot però bueno…”.

— Rogelio García Mañas


Els propis miners reconeixen la baixa qualitat dels carbons locals, característica que va ser, ben aviat, un dels motius de desacceleració de la producció i per la qual el carbó calafí ben just es valorava com a combustible domèstic.

Les expectatives inicials es van frenar en veure la manca de competitivitat que els 55/75 % de carboni que els lignits calafins tenien davant de la hulla que oscil·lava entre el 75 i el 90. La segona, respecte del primer, tenia només una contrarietat: era massa lluny, la consumida a Catalunya acostumava a venir d’Anglaterra o, més dificultosament, d’Astúries.

El valor calorífic dels carbons calafins oscil·laria entre les 3.500 i les 4.500 kcal., molt per sota de les 7.000 kcal. de la hulla (el carbó consumit majoritàriament per la indústria) i poc per sobre de les aproximadament 3.000 kcal. de la fusta, fet que el convertia en un mineral apte per comercialitzar a un cost relativament baix, útil per al desenvolupament de fàbriques com els forns de ciment o de ceràmica, però que generava molt residu i tenia un poder calorífic baix, així com un alt contingut en sofre.

Si bé la qualitat era escassa, sembla que no ho era la quantitat, atenent el gran nombre de concessions que arribaren a donar-se i a les dades que poc abans d’acabar la seva explotació, el 1985, van calcular que encara existien a la conca unes reserves de 48.186.843 tones de lignits. Els lígnits també contenien una relativa alta proporció d’urani, distribuït irregularment, tant en sentit vertical com horitzontal.

Lígnit (Font Viquipèdia)

“Era un carbó que feia molt fum i molta pudor. Es un carbó que té molt sofre,… lo que no hi havia això que deien tan perillos, això que diuen la guia aquesta, (el grisu) no d’això no que jo sàpiga”.

— Rogelio García Mañas

“La calidad es pobre, no tiene las calorias que debe tener. Entre que era bajo de calorias, entre sacarlo y llevarlo, lo que cotizaban los mineros, que el ayuntamiento tampoco puso interés, acabaron cerrando”.

— Jose Fuentes Sergio

“El carbón se utilitzaba para los hornos del cemento. Incluso se vendía por el pueblo. Antes se guisaba con eso”.

— Juan de la Torre

“Aqui el carbón era muy caro de sacarlo, lo llebaban a Cercs a la térmica. La última de Catalunya es la de Pedraforca”.

— Jose Fuentes Sergio