La conca carbonífera de l’Alta Segarra se situa al límit occidental de la província de Barcelona, a cavall de les comarques de l’Anoia i la Segarra. Comprèn diversos municipis (la majoria pertanyents a la Mancomunitat de municipis de l’Alta Segarra), que s’emparen en la capitalitat de la vila de Calaf, que n’és el nucli principal i dona el nom a la pròpia zona com la “Formació de Lígnits de Calaf”.

Des de l’òptica geològica, es tracta de dipòsits de l’Eocè-oligocè del sistema lacustre català, que inclouen nivells de carbó. La formació conté lutites grises, calcària, calcàries micrítiques i organogéniques i, en menor quantitat, calcàries terrígenes i lígnits.

La imatge de la conca, s’associa sovint a la que va generar l’explotació a celobert dels darrers temps, en què les terreres i moviments de terres van dibuixar el que s’anomenava un paisatge lunar, generat per l’aridesa i extensió de la terra remoguda.

El pas del temps i les accions de restauració del paisatge, han tornat a la comarca una imatge similar a la que oferia abans de l’activitat minera, si bé els seus conreus i explotacions agrícoles hagin evolucionat redibuixant-la.

La falla que talla la conca en direcció Nord – Sud és d’uns 500m, i compren 12 paquets o “capes” de carbó de continuïtat kilomètrica. Separades per nivells de lutites i calcària, aquestes “capes” com: la Ars, la Rosa, la Bassas, la Inermedia, la Roca-Torra, la Vintró-Ricardo, la Valentina, la Ceràmica, la Matilde i la Mirambell.

Les explotacions, principalment de lígnits oligocènics, materials ceràmics, ciments ràpids i altres, s’estenen pels termes d’Aguilar de Segarra, Calaf, Calonge de Segarra, Castellfollit de Riubregós, Ivorra, la Molsosa, Prats de Rei, Sant Martí Sesgueioles i Sant Pere Sallavinera. Els seus afloraments més remarcables són: Aguilar de Segarra (Cal Vilaseca); Aleny (Mina del Davant i les Quadres); Boixadors (les Bassetes); Calaf (Sant Sebastià, Barranc de Can Ferrera i Figaró); Calonge de Segarra (Can Roca) i Castellfollit de Riubregós (Can Magre); Conill (Corral de Ramonet); Durban (Camí de Segur); Durfort (Barranc de Trigali, Camí a Calonge, Torrent Bo); la Fortesa (Espona); La Guàrdia Pilosa (Mines de la Guàrdia) i la Llavinera (Camí a Boxadors); Miralles (Barranc de Sant Valentí); Mirambell (Bar-ranc de Mirambell i del Tossal de Ballestar); la Molsosa (Mines de les Basses); els Prats de Rei (Can Rec i mina del poble); Puigdemàger (Hostal del Bou); Seguers (Cal Bocaxut); Segur (Mines Velles, Mines Noves, Cal Fornic i Camí de Veciana); Solanelles (Caseriu); el Soler (NW de Soler).

Pel què fa els materials ceràmics, se situen als termes de Calaf i Calonge de Segarra (per Mirambell i per Durfort). Els afloraments de la Formació Tàrrega, de l’Oligocè, tenen nivells de calcolutites ocres molt argiloses i sovint radioactives que s’han fet servir a les ceràmiques de Calaf i de Durfort.

Els ciments ràpids s’han explotat als termes municipals de Calonge de Segarra, Castellfollit del Riubregós i Veciana i s’han explotat a diversos forns de la zona, per obtenir calç. Els guixos han estat poc explotats i tan sols es fan presents a l’entorn de Sant Pere de l’Arç, els Quadrells, i a la Molsosa.

Els propis miners reconeixen la baixa qualitat dels carbons locals, característica que va ser, ben aviat, un dels motius de desacceleració de la producció i per la qual el carbó calafí ben just es valorava com a combustible domèstic.

Les expectatives inicials es van frenar en veure la manca de competitivitat que els 55/75 % de carboni que els lignits calafins tenien davant de la hulla que oscil·lava entre el 75 i el 90. La segona, respecte del primer, tenia només una contrarietat: era massa lluny, la consumida a Catalunya acostumava a venir d’Anglaterra o, més dificultosament, d’Astúries.

El valor calorífic dels carbons calafins oscil·laria entre les 3.500 i les 4.500 kcal., molt per sota de les 7.000 kcal. de la hulla (el carbó consumit majoritàriament per la indústria) i poc per sobre de les aproximadament 3.000 kcal. de la fusta, fet que el convertia en un mineral apte per comercialitzar a un cost relativament baix, útil per al desenvolupament de fàbriques com els forns de ciment o de ceràmica, però que generava molt residu i tenia un poder calorífic baix, així com un alt contingut en sofre.

Si bé la qualitat era escassa, sembla que no ho era la quantitat, atenent el gran nombre de concessions que arribaren a donar-se i a les dades que poc abans d’acabar la seva explotació, el 1985, van calcular que encara existien a la conca unes reserves de 48.186.843 tones de lignits. Els lígnits també contenien una relativa alta proporció d’urani, distribuït irregularment, tant en sentit vertical com horitzontal.