Durant el primer terç del segle XIX, Catalunya, amb més o menys entrebancs, endega la Revolució Industrial, que Anglaterra havia començat durant el segle XVIII amb la invenció de la màquina de vapor. Així, comencen a proliferar els anomenats vapors a les principals ciutats catalanes, que s’alimenten bàsicament de carbó. Més a prop de Calaf, a Igualada, es posa en funcionament el 1841 el primer vapor, la Companyia Fabril Igualadina, la Cotonera. Totes aquestes indústries cerquen una major competitivitat, i una manera de reduir costos passa per la reducció del preu del carbó, en aquell moment importat d’Anglaterra, i que havia de transitar per uns camins en un estat lamentable.

Per altra banda, la primera atestació de la presència de carbó a la conca de l’Alta Segarra data de 1798, quan mossèn Mirambell, rector de Sant Martí Sesgueioles, en documenta la presència en un treball en què combina la història amb l’elaboració d’un mapa del poble i dels rodals. És per aquests motius que des d’Igualada es contempla l’explotació de les mines de l’Alta Segarra. Les primeres companyies mineres que es constitueixen a la zona de l’Alta Segarra daten, doncs, d’aquesta època de desenvolupament dels vapors. En els primers moments de les explotacions, la propietat del subsòl és encara una regalia -propietat de la Corona-, i posteriorment, amb l’aparició de l’Estat liberal, passarà a ser-ho de la nació –és a dir, de titularitat pública.

El procediment per tal d’obtenir una concessió començava per la denuncia. El demandant havia de provar l’existència de mineral amb la construcció d’un pou o d’una petita galeria, d’una mica més de 8 metres. A continuació s’establia la demarcació de la mina com a pas previ a la concessió de la mina, que comportava el pagament d’un 5% del producte brut obtingut de l’explotació. L’Estat es reservava el dret de retirar la concessió en cas d’inactivitat o d’impagament. Per altra banda, els demandants podien transmetre sense limitacions els drets adquirits. Aquest fet provoca, en un principi, una episodi d’especulació, ja que les famílies notables o inversors simplement obtenen concessions per a la venda posterior.

La gran expectativa que motivà el carbó calafí a mitjans del segle XIX, aplegà promotors poderosos, ansiosos dels beneficis que l’arribada del nou escenari de la revolució industrial els podia comportar. Aquesta gran expectativa personalitzada en aquests comerciants, empresaris i banquers, sense la conjunció dels quals difícilment s’hauria esdevingut l’explotació minera a la Conca de Calaf com ho va ser. Aquests inversors inicials, individuals, van donar pas gradualment, durant el segon terç de segle XIX, a la formació de societats mineres, que ja disposen de més capital i amb més capacitats extractives i productives. Aquest fet s’accelera a finals de la dècada de 1850, moment en què es construeix el ferrocarril de Barcelona a Saragossa per l’interior, el traçat del qual passa per Manresa i Calaf -per la presència del carbó-, inaugurat el 1860. Les primeres explotacions de lignit -als termes de Veciana, Sant Martí Sesgueioles i Calonge de Segarra- sorgiren d’aquest estímul. Destaquen companyies com Turull i Cia. i Forn i Cia a Veciana, propietat de Francesc Turull,  Isidre Forn i el seu consoci Josep Jordana; la companyia minera L’Aurora que el 1846 ja explotava tres mines a Calaf; o la que uniria els 1956 Manuel Carbonell i Martí Selva en la Companyia M. Carbonell, M. Selva i Cia.; el mateix 1856 any 10 socis constitueixen a Igualada la societat Tàpies i Cia. amb l’objectiu d’abastir les grans fàbriques accionades amb vapor a aquest municipi -Cia. Fabril Igualadina, M. Vila Subirà i Cia. i Francesc d’Assís Mas i Cia.

Els protagonistes de l’allau de registres i de preses de possessió de mines en els anys previs a la inauguració del ferrocarril Barcelona – Saragossa són els Carbonell i els Vidal, dues famílies influents i poderoses de comerciants de Copons; La Casa Girona Germans i Cia. per rendibilitzar el projecte del ferrocarril que havien contribuït a fer aprovar, i amb les expectatives creades per un carbó que havien provat per als forns de calç usats per la contrucció del Canal d’Urgell. Finalment l’entiat de crèdit La Catalana, vinculada per acords amb el projecte del tren dels Girona, va acabar relacionada també amb els anteriors, adquirint fins i tot la titularitat de nombroses mines a la zona.

En aquest sentit, l’adquisició d’un grup de mines per part de la Societat General de Crèdit, lligada amb la companyia del ferrocarril, demostra l’interès per dur l’explotació a més gran escala. El 1863 aquesta agrupació de capital culmina en la formació de la Unión Minera, fusió de les tres empreses més grans que operaven al districte, i a la qual s’afegiran en 1870 les dues altres empreses grans de la zona.

És en aquesta època, també, que tenen lloc algunes inversions d’envergadura en el pla de les infraestructures i la mecanització de les mines. Així, es construeixen vies i taules giratòries dintre de les mines, tramvies per al seu transport cap a l’estació de tren, i fins i tot s’instal·la una màquina de vapor per propulsar un muntacàrregues d’extracció. No obstant, la pobresa dels jaciments, d’una qualitat molt inferior a la del carbó anglès -malgrat que la facilitat del transport compensava en part aquest defecte- propicien una baixa voluntat d’inversió en aquest aspecte i, doncs, el manteniment de sistemes d’explotació rudimentaris, basats en les cavalleries.

Tot i que la construcció del ferrocarril a Saragossa, en principi, es concep com la possibilitat de donar sortida als carbons de la conca de l’Alta Segarra, paradoxalment provoca una major penetració de l’hulla anglesa, que es descarrega al port de Barcelona i arriba a les terres de l’interior amb més facilitat.

Així doncs, la mineria calafina entra en una fase d’estancament que es s’allarga durant tot el final de segle, i que s’agreuja l’últim decenni. En aquell moment, es consignen 68 treballadors a les mines de la zona. Fins aleshores, la indústria igualadina, amb el seu consum, havia estat en bona part l’impuls i el gran sustent de la mineria de l’Alta Segarra. Tot i així, la posada en funcionament el 1893 del Ferrocarril Econòmic d’Igualada a Martorell posa a l’abast dels telers igualadins l’hulla anglesa i asturiana que arribava al port de Barcelona. Malgrat això, es detecta una repuntada en el registre de noves mines.

Aquesta davallada es veu compensada per la demanda de combustible, a partir de la primera dècada del segle XX, per a les incipients indústries de materials de construcció: forns de calç i d’obra cuita i, sobretot, les fàbriques de ciment natural o ràpid. En aquesta primera dècada, i fins a 1914, la producció continua molt baixa.

Les conseqüències econòmiques de l’esclat de la Primera Guerra Mundial en l’economia espanyola són ben sabudes: l’encariment dels nolis i de les primeres matèries tenen com a conseqüència un impuls en el desenvolupament de l’economia interior. En aquest sentit, si la producció anual, el bienni 1913-14 és de poc menys de 3.000 tones, cap al final de la contesa bèl·lica s’ha gairebé quadruplicat, ja que la demanda de carbó no es limita a l’Anoia, sinó que s’amplia a mercats com Barcelona i altres ciutats del litoral.

Passat el conflicte bèl·lic, a la dècada dels 20 la producció experimenta un lleuger retrocés, però sense arribar als nivells de principis de segle: la indústria de ciment  es consolida i continua demanant els carbons de l’Alta Segarra, així com les de guix dels territoris colindants. Tot i que la Unión Minera posseeix pràcticament la totalitat de les explotacions, durant aquesta època altres grans empreses intenten entrar en el mercat, amb més o menys èxit. Als anys 30, la producció torna a davallar progressivament (ca. 6000 tones/any). No serà fins al final de la Guerra Civil espanyola que la situació de les mines no canviarà.

Acabada la Guerra Civil espanyola, el govern dels sollevats inicia, com és sabut, una política econòmica d’autarquia, agreujada després del final de la II Guerra Mundial amb la derrota de l’Eix nazifeixista. Amb el país en ruïnes, el PIB de 1935 no fou assolit fins a 1951, i el PIB per càpita fins a 1957.

En el camp dels hidrocarburs, això suposa un llast enorme per a la indústria, que històricament havia depès de les importacions. La minsa producció interna es destina a les indústries estratègiques -dependents de l’INI, sobretot bèl·liques- que puguin assegurar l’autarquia, i l’Estat imposa a la indústria catalana de cobrir la seva demanda de carbó amb la producció de lignits de la zona. A més, l’escassetat de gasolina per als vehicles s’ha de substituir pel cèlebre gasogen, obtingut de carbons de baixa qualitat o matèria vegetal.

És en aquest context que l’explotació carbonífera de l’Alta Segarra viu un impuls que la porta als màxims històrics d’ocupació i producció. Si la mitjana abans de la guerra era de 6.000 tones anuals, entre 1941 i 1952 es quadruplica. En aquesta època sorgeixen noves empreses a la zona, sobretot el 1942 i el 1945, quan la derrota feixista a la Guerra Mundial provoca que l’autarquia s’intensifiqui.

A més, l’absoluta necessitat d’incrementar la producció de carbó propicia que el govern de Franco decreti destinar voluntaris al sector miner, en substitució del servei militar. A Calaf i l’Alta Segarra, com a d’altres contrades, els quintos de la mina suposen un revulsiu econòmic per als pobles: tant per a les empreses, que es lucren amb pagaments que els voluntaris feien per no treballar, com per a les famílies i fondes, que lloguen, en molts de casos, habitacions de les seves cases. La corrupció generalitzada provoca que aquesta pràctica s’acabi a principis dels anys 50.

Per tal d’atendre tota la producció, hi ha una gran demanda de treball que es cobreix amb població del sud peninsular. Així, Calaf passa de 1.705 habitants el 1940 a 2.206 el 1950. Es calcula que a les mines van treballar-hi al voltant de mig miler de persones, que arribaven vora els 1.000 tenint en compte els que hi feien el servei militar.

A partir de 1953 comença una davallada de la producció, que s’allargarà fins a l’esclat de la crisi del petroli el 1973. Així, el 1954 tanquen 11 de les 17 mines que hi havia fins aleshores. La producció tornà a nivells de la dècada de 1930 (ca.7500 tones/any). La producció es destina, com als anys 20, a la producció de ciment, i de fet moltes empreses, com la Unión, per tal d’assegurar la demanda de carbó i garantir la continuïtat de l’empresa, opten per la diversificació i també es dediquen a la producció d’aquest material.

La comercialització de carbó, en aquesta època, es limita a aquest tipus d’indústries, les quals també entraran en franca davallada per la impossibilitat de competir amb empreses més grans, que coneixen un gran desenvolupament entre 1960 i 1980.

Amb les crisis del petroli de la dècada de 1970, i a causa de l’increment del preu del petroli, torna l’interès pels lignits de l’Alta Segarra. A principis dels anys 80 es constitueixen 8 empreses noves amb al finalitat d’explotar el carbó per a consum local i comarcal. Paral·lelament, s’endeguen, a Aleny i la Guàrdia Pilosa, explotacions a cel obert -amb grans moviments de terres i conseqüències per a les cases dels voltants- per a la central tèrmica de Cercs.

Els efectes sobre el territori són considerables i provoquen la protesta dels actors veïnals, sobretot de la pagesia. Tot i això, les explotacions a cel obert continuen. Els rendiments de les mines són exigus i de molt baixa qualitat, ja que el carbó arriba molt barrejat amb terra. A partir de 1985, la central tèrmica de Cercs deixa de banda els lignits per aprofitar el carbó berguedà i una importació cada cop més gran de Sud-àfrica, i la crisi del sector miner es fa més palesa. El 1990 la Generalitat de Catalunya declara la caducitat de moltes de les concessions, i a partir d’aquí moltes de les empreses opten per suspendre la seva activitat i dissoldre’s.

Finalment, el 1994 tanca l’última de les mines que subsistia (Demasía Torra, propera a l’Aleny) i la darrera de les empreses supervivents, Carbons Devant S.A. Es clou així un període de gairebé dos segles d’activitat carbonera a l’Alta Segarra.

Des d’aleshores, ha sorgit la necessitat de la regeneració del territori en el cas de les mines a cel obert. Els moviments de terres han destruït els paisatges, empobrit els ecosistemes i els sòls. Tot i així, i sobretot en el cas d ela Guàrdia Pilosa, s’han fet esforços des d’institucions catalanes com comunitàries, amb resultats més o menys exitosos, però sense arribar, en cap cas, a restaurar la vegetació complexa que hi havia abans de l’obertura de la mina.

La darrera etapa de mineria a l’Alta Segarra està marcada, també, per la presència d’un altre element essencial per a la producció d’energia, en aquest cas nuclear: l’urani.

Les prospeccions que s’havien fet a l’Estat espanyol al llarg de la dècada dels 60 palesaven una presència remarcable d’urani en els lignits –i en menor mesura, en les terres- de l’Alta Segarra. En alguns articles, la premsa arriba a qualificar la zona com la reserva més gran d’Espanya.

Això provoca, a la dècada dels 70, la fixació d’una zona de reserva, en la qual en un moment donat es pot explotar l’urani. A més, s’hi inclouen, com a zones potencialment mineres, indrets que ja havien estat descartats per falta de lignits. Tot això té com a conseqüència, de seguida, una resposta de la població: es constitueixen grups com el Comitè Antinuclear d’Igualada, i es fa pressió des de l’ecologisme a les entitats locals. Aquests fets són coincidents en el temps amb el començament de les explotacions a cel obert del lignit, de manera que la percepció més agressiva d’aquestes explotacions –hi havia més desconeixement al voltant dels perills de l’energia nuclear- ajuda que alguns sectors s’hi afegeixin.

Com hem mencionat a propòsit del carbó, la pressió pública obliga les autoritats locals a la denegació de noves concessions a la mineria de lignit. Just en aquell moment, el 1984, es descobreix un mètode d’extracció que hagués pogut fer rendible l’explotació de l’Alta Segarra. En aquest cas la rendibilitat no es tractava de la qualitat o quantitat de l’urani, sinó de la composició de les terres. Encara que en algun moment els sentiments respecte de les explotacions haguessin pogut ser ambivalents –sobretot, per l’expectativa de riquesa-, el tancament ràpid de les mines a partir de 1985 i l’accident nuclear de Txernòbil, el 1986, que va posar de manifest els perills reals de l’energia nuclear, i per tant, la sensibilització de la població, va causar que aquestes explotacions no fossin mai una realitat.