El patrimoni miner de la comarca calafina pot semblar escàs, però després d’extreure’n unes 1.200.000 tones de lignits, aquesta activitat necessàriament ha d’haver-hi deixat empremta.
La seva terra oculta una xarxa de desaparegudes galeries subterrànies, unes explotacions mineres que s’han anat fusionant en el paisatge, sigui enfonsant galeries o restaurant les escombreres de les darreres explotacions a celobert.
Patrimoni viu de la mineria el trobem a Calonge de Segarra (ceràmiques a Durfort, mina de lignit de Can Vila, forn de calç de Mirambell, cimenteres de Santa Margarida de la Vall). A Calaf, fàbrica de tractament de les calcolutites, emprades per a l’obtenció de rajoles per a la construcció. A Castellfollit de Riubregós, amb restes d’antigues instal·lacions industrials, dedicades al benefici dels nivells margosos. Potser no es tracta d’un patrimoni excepcional, però el relacionat amb les mines de lignit, ceràmiques i forns de ciment ràpid corre el perill de perdre’s, i cal evitar-ho.
Un patrimoni que sortosament tenim força documentat [vegeu l’apartat de ressenyes bibliogràfiques]. Però més enllà del que mostra físicament, que no és molt, i sense oblidar que parlem d’explotació minera amb els riscos que això comporta, sí que mereixeria ser visibilitzat en el propi territori. Catalogar-lo en la mesura del possible, per donar veu a aquests 175 anys de treball subterrani.
Una tradició minera que, si bé poc glamourosa, és palesa en la identitat de la comarca, en la memòria de la seva gent, i en els seus camins i paisatges. Una realitat que desperta un interès real, com es veié amb l’èxit de la caminada popular entorn el passat miner celebrada a principis de l’any 2017 i que esdevé, en part, un punt de partida per aquesta tasca de recuperació de la memòria minera.
“El carbó s’encén sol. En aquest país a les terres de les mines durant l’estiu no s’encén res, faci sol, faci calor…, però quan arribava la tardor feia una pluja i vent al darrere. Al cap de dos dies veies aquelles terreres totes fumejant. Hi havia una part de carbó que havia caigut a la terrera, es mullava, es devia esgranar i això fermentava, i amb el corrent d’aire arribava a encendre’s. Passaves pel costat de la terrera i miraves cap dintre i era vermell i hi havia molt fum. Si això passa dins d’una mina no s’hi pot treballar, perquè la possibilitat de que et quedis cuit hi és tota. Algun hi havia treballat en alguna mina encesa”.
— Pere Grau
“El que hi ha sota terra és de l’Estat. Si et feien una boca de mina a un tros de casa teva i que t’està fent mal a un tros i no el podies sembrar s’havia de compensar, però si era en algun marge, com a casa meva, no hi havia cap compensació. Es va obrir una mina però no s’hi va treure carbó. Van fer una terrera a un tros del veí, que no es sembrava. Aquesta mina s’ha tapat i al tros de sobre mai s’hi ha vist cap moviment. En canvi a una mina del Biosca el pare estava llaurant el tros de sobre, i just acabava de passar amb el tractor i el terreny de darrere va baixar dos metres, tota la fondària que hi havia de la mina, uns quatre metres de llarg. La solució va ser rocs, pedres i lo que fos, terra a sobre i a sembrar-ho”.
— Pere Grau
“(Potencial turístic?) No, perquè es que no queda res. Jo no ho vec això… no perquè hi han llocs on hi havia una mina i ara hi passes i no hi ha res. L’única que es conserva és aquella que està en un puesto que els pagesos no han pogut fer tros… però allà on han pogut fer tros ja no hi ha res.
— Rogelio García Mañas